TRASTORN PER DÈFICIT D'ATENCIÓ AMB HIPERACTIVITAT (TDAH)

Totes les persones tenen dificultats ocasionals per romandre asseguts, posar atenció o controlar la impulsivitat. Però, per a alguns xiquets i adolescents la dificultat és tan manifesta i persistent que condiciona el seu desenvolupament personal, així com les relacions amb les altres persones i la seua adaptació a l'entorn familiar, escolar i social. Dins d'aquest grup de xiquets, es troben aquells diagnosticats com a alumnes amb TDAH.

El TDAH és un tema d'actualitat a les escoles a causa de la seua alta incidència en alumnes de tots els nivells, això ha provocat que psicòlegs, psiquiatres i especialistes en la matèria realitzen diagnòstics en tots els nivells escolars, amb l'objectiu de dur a terme el més aviat possible la seua identificació i atenció educativa. Conèixer i comprendre els riscos que pot comportar el TDAH per a l'aprenentatge i per al desenvolupament psicoemocional dels xiquets i els joves és tan essencial com conèixer i comprendre els factors i els processos que els impulsen i els afavoreixen, ja que el TDAH pot obstaculitzar l'accés al currículum i limitar l'èxit escolar de la persona que ho pateix.

Por Carlos Varela from Sao Paulo, Brazil (Meditación) [CC BY 2.0 (http://creativecommons.org/licenses/by/2.0)], undefined

Com explicar-li al xiquet que té TDAH? Intervenció des de l'Assessorament Familiar Actiu

 

Les famílies amb fills amb TDAH sol·liciten orientació psicològica sobre com explicar el trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat als seus fills, especialment la preocupació dels possibles beneficis i perjudicis de comunicar-ho. Açò suposa una gran inquietud per als pares i una de les demandes de més comunes per la seua banda.

L'assessorament familiar actiu és un tipus d'intervenció basat en l'experiència clínica del treball amb els pares i les famílies dels afectats pel TDAH, que enforteix el protagonisme de la família com a element fonamental, assumint el psicòleg o el psicoterapeuta un paper secundari, orientant i aconsellant pautes d'actuació.

El focus principal és l'estigma.

Tractar l'estigma és difícil a causa que trastorn és en si mateix molt complicat d'entendre (causes múltiples, manifestacions conductuals molt diverses, dèficits cognitius, dificultats d'aprenentatge, problemes en la interacció social, problemes de autoconcepte i autoestima, símptomes fisiològics...).

L'estigma que impliquen aquests xiquets és sovint el de "xiquet molest, inquiet, amb multitud de defectes, amb comportament difícil i pertorbador, xiquets amb una mala educació, xiquets capritxosos, xiquets dolents, llars sense normes ni pautes, etc.

Treballar l'estigma és fonamental també perquè es tracta d'un aspecte que funciona a manera de "cercle viciós": com es té d'ells un concepte negatiu i en haver acumulat experiències prèvies negatives, això condiciona el seu pensament i anticipen que la gent no va a respondre bé, per tant, eviten les situacions, s'aïllen i aquest cúmul d'experiències té un impacte negatiu en la seua autoestima, la qual cosa fa que es comporten d'acord a aqueixa concepció errònia d'ells mateixos i la gent perceba d'ells una imatge que no es correspon.

• Valorar la repercussió del TDAH en l'entorn quotidià del xiquet.
• Dotar als pares d'habilitats de comunicació per a parlar amb el seu fill, a voltes els pares desconeixen o tenen moltes barreres per a parlar amb els seus fills
• Facilitar estratègies específiques de afrontament cap a possibles situacions d'estigmatització.
• Explicar de forma natural i positiva i transmetent suport què és el TDAH: a voltes els pares per por d'etiquetar o crear estigmes prefereixen ocultar informació
• L'objectiu és l'acceptació.

Evolució diacrònica del TDAH

 

La denominació del que avui dia coneixem com TDAH ha anat evolucionant al llarg de la història, ja que ha existit una certa confusió terminològica i disparitat de criteris en el que a la conceptualització del TDAH es refereix. La primera descripció sistemàtica de les característiques bàsiques del trastorn va ser duta a terme pel pediatre britànic George Still l'any 1902, qui va associar aquest terme a “fallades en el control moral” que no obeïen a deficiències intel·lectuals, plantejant que es tractava d'un trastorn amb una etiologia neurològica producte d'una herència biològica o d'algun tipus de lesió cerebral.

En la dècada dels 60, es produeix un canvi en la consideració d'aquest trastorn. D'aquesta forma, des de la medicina, es difon el concepte de “disfunció cerebral mínima” associat amb disfuncions del sistema nerviós central.

En la dècada dels 70, la panoràmica va experimentar un nou canvi quan Virginia Douglas (1972) va argumentar que “la deficiència bàsica dels xiquets hiperactius no era l'excessiu grau d'activitat, sinó la seua incapacitat per a mantenir l'atenció i la seua impulsivitat”.

En l'actualitat, després de dècades en les quals es van adoptar definicions substancialment diferents, no s'ha arribat a un consens sobre les causes del TDAH. Així mateix, la perspectiva que majoritàriament s'utilitza per a definir i diagnosticar el TDAH és la plasmada en el Manual Estadístic i Diagnòstic dels Trastorns Mentals, cinquena edició, (DSM-V), publicat per l'Associació Americana de Psiquiatria (APA, 2013) i en la Classificació Internacional de Malalties, desena versió, (CIE-10, 1992), realitzada per l'Organització Mundial de la Salut.

El DSM-V inclou el Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) dins dels trastorns del neurodesenvolupament, definint-ho com un trastorn neurològic que afecta tant a adults com a xiquets. Es descriu com un patró persistent de inatenció i/o hiperactivitat i impulsivitat. Els individus amb TDAH poden presentar dificultats per a mantenir l'atenció, la funció executiva i la memòria de treball. Per la seua banda, el CIE-10 denomina a aquesta síndrome com a trastorn de l'activitat i l'atenció, comprenent-ho dins del grup de trastorns del comportament i de les emocions de començament en la infància i l'adolescència, concretament en el subgrup dels trastorns hipercinètics.

Finalment, destacar el canvi de perspectiva radical que va dur a terme el nord-americà Barkley (1997) sobre el concepte TDAH, el qual considera que “és una fallada del sistema executiu del cervell i per tant un trastorn de les capacitats executives d'aquest i més concretament una fallada en el seu sistema d'inhibició”. Açò es manifesta en els xiquets amb TDAH de la següent manera:

• Limitacions per a inhibir les respostes, per a controlar els impulsos i per a retardar les gratificacions.
• Dificultat per a ajustar el nivell d'activitat a les exigències de la tasca.
• Els resultats escolars no es corresponen amb la seua capacitat intel·lectual i el seu rendiment és irregular.
• Menor habilitat en el control de les emocions i en altres competències interpersonals com l'automotivació, la persistència o la presa de decision.
• Alteració en la focalització de l'atenció, el seu manteniment, la resistència a la distracció i la capacitat d'estar alerta.