Etiologia
Encara que avui no
s'ha produït un acord total entre els investigadors sobre quins són les causes
exactes del TDAH a causa de la gran variabilitat en la simptomatologia bàsica i
associada, el curs i la comorbilitat amb altres trastorns, avui dia no hi ha
dubte que constitueix un trastorn multifactorial amb una base neurobiològica i
amb certa predisposició genètica lligada a factors biològics i hereditaris.
D'altra banda, encara que les variables ambientals no exerceixen un rol causal,
poden augmentar o reduir la vulnerabilitat d'un subjecte a la hiperactivitat,
així com modular la severitat del trastorn.
Factors biològics i genètics
Entre els factors
biològics que s'han assenyalat com a causes del TDAH destaquen les complicacions
prenatals, perinatals i postnatals, tals com el consum matern d'alcohol,
drogues o tabac durant l'embaràs, el baix pes en nàixer, la hipòxia, el retard
en la maduració neurològica o lesions cerebrals que repercuteixen negativament
en el control cerebral d'activitats que són rellevants.
En efecte, tant els
investigadors com els clínics han observat reiteradament que el TDAH té un
component genètic substancial. Segons el neuropediatre Pedro Barber (2015):
El TDAH té un
origen hereditari demostrat clínicament perquè en la immensa majoria dels casos
es registra un antecedent en els pares o en algun familiar pròxim. En altres
ocasions, no es demostren aquests antecedents, a causa que no es coneix més
enllà d'una o dues generacions.
Així mateix, segons
van afirmar Lopera et al. (1999) “els estudis de famílies indiquen que entre un
55% i un 91% dels xiquets hiperactius han heretat el trastorn”.
Segons la Fundació
Cantàbria Ajuda al Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (CADAH) (2006) “els gens
associats amb les manifestacions del TDAH són els gens que codifiquen per als
transportadors i receptors de la dopamina (DÓNA) i el gen del transportador de
la noradrenalina (NA)”. Per açò, molts investigadors han arribat a la conclusió
que el TDAH possiblement estiga ocasionat pel funcionament defectuós dels
lòbuls frontals i els ganglis basals, motiu pel qual els subjectes hiperactius
tenen menors nivells de dopamina en aquestes regions cerebrals. Explicant
d'aquesta manera, les dificultats en l'atenció i les respostes inadequades dels
subjectes amb TDAH.
Factors ambientals
Les variables de
l'entorn del xiquet no són la causa del TDAH però contribueixen
significativament al desenvolupament dels problemes comportamentals i
interpersonals dels subjectes amb TDAH. Segons la Federació Espanyola
d'Associacions d'Ajuda al Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (feaadah) (2000)
considera que:
Existeix una major
prevalença d'aquest trastorn en els mitjans urbans desfavorits. Els factors són
varis: ambients de pobresa, malnutrició i exclusió social, problemes familiars
i violència en la llar contribueixen al seu desenvolupament i perpetuació. De
la mateixa manera, un mitjà escolar desorganitzat o molt desestructurat provoca
una deterioració de la conducta del xiquet i un major fracàs escolar.
En definitiva, com
s'ha comentat anteriorment, malgrat els avanços produïts en aquest àmbit,
encara existeixen importants controvèrsies sobre els mecanismes responsables
subjacents al TDAH. Per açò, es considera necessari dur a terme recerques
basades en múltiples nivells d'anàlisis (influència de l'entorn, genètica,
neurobiologia…) a través d'equips multidisciplinaris, reconeixent
l'heterogeneïtat inherent al TDAH.
Prevalença del TDAH
Segons Barkley
(2011) el TDAH és un dels problemes del neurodesarroll més diagnosticats en els
últims anys en la població infanto-juvenil. Així mateix, a mesura que ha passat
el temps s'han anat incrementant els percentatges de persones que pateixen
aquest quadre, alhora que ha anat disminuint l'edat a la qual pot ser
diagnosticat.
Segons l'última
revisió diagnòstica DSM-V la prevalença del trastorn del TDAH en la majoria de
les cultures s'ha estimat aproximadament entre el 5% dels xiquets i el 2,5%
dels adults. Com es pot apreciar, aquestes xifres varien notablement en funció
de la naturalesa de la població estudiada així com del mètode d'avaluació
utilitzat. De fet, la prevalença varia considerablement segons els criteris
utilitzats, el tipus d'instrument d'avaluació emprat (entrevista, observació o
escales de valoració) o els informants.
Així mateix, cal
esmentar també que segons el DSM-V, el TDAH és més freqüent en el sexe masculí
que en el femení entre la població general, amb una proporció d'aproximadament
2:1 en els xiquets i 1,6:1 en els adults.
Avaluació
Per dur a terme el
procés d'avaluació d'un subjecte amb TDAH és convenient incloure múltiples
mesures que arrepleguen la varietat de símptomes presents i aporten informació
útil sobre els problemes que solen aparèixer associats a través d'una
perspectiva funcional i comprensiva que permeta seleccionar les tècniques
d'intervenció més adequades d'acord amb la informació obtinguda.
Segons el Manual
Pràctic de TDAH (2011) els components que ha d'englobar l'avaluació del TDAH,
haurien de ser:
Avaluació a través del xiquet
·
Avaluació neuropsicològica.
- Proves per a avaluar la flexibilitat cognitiva.
- Proves per a avaluar el control inhibitori.
- Proves per a avaluar l'organització i la planificació.
- Proves per a avaluar la memòria de treball.
- Proves per a avaluar l'atenció.
·
Avaluació soci-emocional.
- Proves per a avaluar el autoconcepte/autoestima.
- Proves per a avaluar l'ansietat/depressió.
·
Avaluació de l'acompliment acadèmic.
Avaluació en el context familiar.
- Estimació cognitiu-conductual del trastorn pels pares.
- Estimació d'impacte del TDAH en els pares i germans.
Avaluació en el context escolar.
- Estimació cognitiu-conductual del trastorn pels professors.
- Estimació del funcionament social i relacions amb els companys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario